Ja ho deien, la vida és teatre

I la vida retorna, i reneix,

potser estranya als meus ulls del passat.

Els mateixos personatges fan un paper diferent,

i l'obra sembla una altra,

i jo he canviat de seient.

I llavors t'atreveixes a fer baixar el teló

per canviar d'escena i sortir tu,

i trencar amb el guió,

i deixar que la vida et dicti cada passa

i fer-te el sord, davant de l'apuntador

que saps que sempre t'enganya.

I encara hi ha dolents a l'obra,

alguns que no t'esperaves, potser,

però aquesta escena ja no hi apareixes,

tu ja t'ho mires des de la butaca,

rient,

i tot sembla diferent.

Un vespre t'asseus a recordar

Un vespre, t'asseus a recordar, no saps com has arribat a aquest punt, però aquí estàs, fent balanç, tractant de pair tot el que t'ha passat aquests anys i, sobretot, aquest any. Ple de pèrdues i retrobaments, ple de superacions i de coses que encara et persegueixen.

Creus que mai t'havies sentit tant viva. Plenament viva. I penses que el que defineix estar viu és que ets un ésser sempre en moviment i sempre canviant però que la teva essència no canvia mai.

Cada dia és diferent, cada dia aprens, cada dia, quan vas a dormir, ja no ets la mateixa que s'ha llevat. Però hi ha coses en tu que perduren. I sovint, són aquelles coses més pures.

De vegades tens por de canviar per deixar d'estimar o deixar de ser estimada, però alhora caus en la conclusió que si l'amor és viu canviarà amb nosaltres, acompanyant-nos.

Reneixo cada dia

El despertes i és com si acabessis de néixer o de caure del cel, que potser és el mateix.

Obres els ulls i et preguntes, en aquest ordre, què hi faig en aquest cos, en aquesta habitació, en aquesta casa, amb aquests altres humans que m'acompanyen? Per què en aquesta ciutat, per què en aquesta comarca, per què en aquest país, en aquesta terra? Per què en aquest temps? 

I què puc aportar jo,a aquest temps, a aquesta terra, a aquest país, a aquesta comarca, a aquesta ciutat, a aquests humans que m'acompanyen, a aquesta casa, a aquesta habitació, a aquest cos?

Fas callar aquestes paraules amb el gest d'aixecar-te, i la rutina t'atrapa, i tot continua amb un estrany mecanisme de repetició d'accions, i segueixes aquesta corrent que no t'agrada, perquè no és la teva i se't fa feixuga. Per tu és com caminar d'esquena, contra el vent.

Arriba la nit, i et preguntes si hi ha algú més que es pregunta i que també camina, d'esquena, contra corrent.

Joia i un cert sentiment de viure

Avui, Diumenge, una mescla de joia i tristesa existencial recórrer els meus conductes llagrimals, i surten, en forma d'aigua neta i salada.

Em pregunto, que hi faig a la Terra, i alhora el camí fet em sembla perfecte i precís, per ser on sóc.
Em pregunto on vaig, i com, i aquest com de vegades no m'agrada. I em proposo canviar, i apostar, apostar més encara, si es pot.

He apostat molt, però fins fa poc no ho havia fet per la meva intuïció.
Seguirem, tot i la dificultat que suposa viure ara, un món que desperta i alhora mor, una forma de viure que canvia, i amb això, deixem de tenir clar tot allò que ens semblava habitual. Una època en que al final del dia, et preguntes si fa una setmana que era aquest matí, i en que el final del mes sembla el final d'un món que, per sort, reneix.
Seguirem caminant, cap als camins de la intuïció, en tots els sentits que necessita la persona:
l'espiritual, el professional, el personal, el social, el creatiu...
Són camins que es fan lents, però alhora aviat aporten fruits, són camins que semblen estranys i alhora, plens d'agraïment.

El que més costa, és agrair-se a un mateix el camí fet. El segon que més costa, és agrair-ho a tots els que t'han fet costat mentre estaves atrapat a un bucle sense sentit.

Gràcies!