II
La
primera vegada que va sentir el silenci intern que et deixa
l'infinit, va ser quan va veure el mar, a Barcelona, o més ben
dit, quan va conèixer el que era l'horitzó.
-
Què hi ha més enllà d'aquella línia? --li
va preguntar al seu germà que l'escoltava sempre.
-
Doncs més enllà hi ha més mar i més
mar... Saps com van descobrir que la Terra és rodona?
--l'Ernest sempre tenia coses per explicar-li a la petita Linda.
-
M...no, com? --estava molt encuriosida.
-
Van fer arribar un vaixell de molt lluny..
-
Des de l'horitzó?
-
Des de més enllà de l'horitzó Linda --el seu
germà li parlava amb una tendresa indescriptible-- i van dir
que, si la Terra era plana com es creia abans d'aquest descobriment,
el vaixell de lluny s'hauria de veure com un vaixell petit, després
més gran, i així progressivament. En canvi, si la Terra
era rodona com una pilota, el vaixell de lluny es veuria primer la
part de dalt, després s'aniria veient també la part del
mig i finalment, el vaixell sencer.
- I què va passar? --la mirada li brillava, pel mar i per les paraules del seu estimat germà.
- I què va passar? --la mirada li brillava, pel mar i per les paraules del seu estimat germà.
-
Doncs que van veure que era ben bé així, si un vaixell
ve de lluny, primer es veu la part de dalt i després la resta.
-
Aaaah! o sigui que la Terra és rodona...
-
Sí, petita.
-
No em diguis petita, jo ja sóc gran!
Anys
més tard, abans de la seva aventura a Shan-Gai, el desert li
oferiria una altra idea d'horitzó molt diferent. Enfonsant els
seus peus en un mar daurat, la vista se li omplia de somnis.
Eren
les nou. Una hora que havia tingut tants significats en la seva vida
d'abans, s'havia convertit en una hora de buit. Ja no era sinònim
de pressa, de fer tard, o de “m'he adormit”. Havia passat a ser
sinònim de “i ara, què?”.
Se
li va acudir anar a l'ambaixada per si allà la podien orientar
per trobar feina en aquest lloc on la gent parla una llengua que
sembla, no només d'un altre continent, sinó d'un altre
planeta. Un planeta sense consonants.
Baixar
per l'ascensor delicat i lleuger, li va crear la mateixa sensació
que quan anava, de petita, al parc d'atraccions. Un altre cop aquella
sensació dins seu, però aquest cop, sense rialles.
El
carrer era fred, un fred humit estrany, pesant, com una sauna gelada.
L'avinguda era plena, es va creuar amb moltes persones, però
amb cap mirada. Va anar a un bar per fer alguna cosa i no passar
fred. Va senyalar amb el dit el que es prenia un senyor per demanar
el mateix al cambrer. Ja feia dies que havia desistit a fer servir
l'anglès, a la majoria de llocs són molt més
efectius els gestos. Com quan es juga el joc de les pel·lícules.
Més
d'un cop s'havia trobat al carrer fent com de mim per demanar una
indicació. Sovint acabaven rient. I és que quan no saps
una llengua, tornes a ser nen.
Sortint
del bar va agafar l'autobús, i allà, per fi, es va
trobar amb una mirada, la d'un noi. No era una mirada qualsevol, era
inexpressiva, buida, morta, sense un bri d'infinit. Li van venir
ganes d'abraçar-lo. En comptes d'això, el va seguir. Va
estar atenta als seus moviments per baixar a la mateixa parada. Era
un nen, o semblava un nen. Els orientals semblen, gairebé
sempre, joves. Duia uns pantalons amples grisos, una camisa blava i
arrugada i als peus xancletes, només xancletes.
Caminava
amb un pas ràpid, passes curtes i seguides, cosa que el feia
divertit.
Primer el va seguir d'amagat, amb aquella por i emoció de ser descoberta. Després s'hi va anar apropant. Potser el noi se n'havia adonat però no semblava que el preocupés massa que el seguís una noia.
Primer el va seguir d'amagat, amb aquella por i emoció de ser descoberta. Després s'hi va anar apropant. Potser el noi se n'havia adonat però no semblava que el preocupés massa que el seguís una noia.
Tot
d'una, el noi entra en el que sembla un magatzem, amb la pressa i la
destresa del que sap el camí de memòria.
Un
laberint de palets i contenidors formen l'interior del gran edifici.
La Linda el segueix, mirant d'amagar-se a cada cantonada que tomba.
Veu com escala unes quantes caixes, salta per sobre dels contenidors
i baixa per l'altre cantó. Entre els foradets que queden entre
caixa i caixa, la veritat es fa evident davant de la Linda. El noi
viu allà.
Tornant
cap al carrer, desfà el camí d'anada amb molt de compte
de no equivocar-se. El cor li va ràpid, té ganes de
fugir corrents però la por la fa caminar a poc a poc. Creua el
carrer sense mirar pensant només a allunyar-se'n el com més
aviat millor d'aquell lloc que li fa mala espina. Un home crida des
del cotxe unes vocals plenes de ràbia. Ella no entén ni
una paraula i potser és millor així, de vegades té
avantatges no entendre el xinès.
Segueix
el seu camí cap a l'ambaixada. Està tancada.
Suspira
i decideix rondar pels carrers. Allà es compra en una paradeta
una sopa calenta. Tot i que fa pudor de peix, la Linda deixa de banda
per un àpat la seva dieta vegetariana i se l'empassa intentant
no pensar en res, només en omplir el seu estomac.
La
sopa li ha escalfat el cos per una estona. Quan comença a
sentir de nou massa fred decideix agafar un autobús que la
porti fins al parc. Entra, i li és impossible sentir fred, més
ben dit, és impossible sentir res. Està ple de gom a
gom i tothom s'empenta i crida i s'emprenya. Fa una pudor d'humanitat
considerable. Aguanta la respiració i posa cara de que no
passa res. Ella és l'única noia europea.
Els núvols entelen el paisatge i una llum tènue es cola per les escletxes. Ja ha arribat a la parada, se sent alleujada, té ganes de veure una mica de verd.
Els núvols entelen el paisatge i una llum tènue es cola per les escletxes. Ja ha arribat a la parada, se sent alleujada, té ganes de veure una mica de verd.
Després
de caminar una estona li sembla sentir una llengua coneguda. Camina
lentament i mira al seu voltant. A l'entrada del parc un noi moreno
parla amb un senyor. Sembla el seu pare. Podrien ser de Sud-amèrica.
La
Linda no s'ho pensa dues vegades. Tot i que és tímida,
comença a parlar amb ells. Els hi pregunta d'on són i
si saben si a l'ambaixada la podran ajudar. Ells somriuen, estan
contents de trobar-se amb una noia espanyola en un país tan
diferent. Fa set anys que viuen allà, li expliquen. El pare va
començar a muntar una empresa de salses mexicanes al nord de
la Xina i com que va tenir èxit va ampliar el mercat: Pequín,
Shan-Gai, ara però han de reestructurar l'empresa i la seva
organització perquè la crisi arriba també al
sector de les salses mexicanes a Xina, i com!
Mentre
parlaven, passejaven pel parc. Tot i el soroll de fons, es podia
sentir algun ocell i la pau de la natura. El sol havia sortit i entre
alguna capa de fum es colaven els raigs del sol. Semblava primavera.
En
un principi el noi va arribar a Xina per ajudar al seu pare a muntar
l'empresa. Un cop va començar a arrencar, va deixar el seu
càrrec a una persona de confiança. Va voler
abandonar-ho tot per dedicar-se al que més li agradava:
Cantar. Cantava boleros quan era a Mèxic i feia versions de
les cançons més populars. Aquí va començar
oferint classes particulars de cant pels xinesos i més tard va
obrir una escola de música. També tenia un bar que
funcionava prou bé on totes les nits feien Karaoke. Tenia
només vint-i-set anys.
L'Eduardo
la va convidar al seu bar la nit de dimecres. Li va donar una targeta
i totes les indicacions necessàries per arribar-hi.
Semblava
molt content d'haver-la conegut. Es van acomiadar afectuosament i
ella es va quedar asseguda al banc, amb la targeta a la mà,
veient com pare i fill s'anaven fent petits, cada cop més
lluny, fins a perdre's al final d'un caminet.