Capitor III

III

Li era fàcil sentir l'infinit quan estava entre els seus braços. No li va dir mai que allà, en aquell espai que es creava entre ells, es trobava l'infinit més càlid que havia sentit mai. Ara ja era massa tard.

Tot passejant es preguntava, què n'havia fet de tota la seva vida? Tenia trenta-dos anys i no tenia estalvis, ni casa, ni marit, ni fills, ni cotxe. De vegades s'imaginava que tenia tot això, només per jugar, i la veritat; no li semblava que la seva vida hagués de ser molt diferent.

Buscar reptes, això és el que havia fet durant tota la seva vida, buscar coses per a les que lluitar. No li semblava prou tenir una vida pacífica. Abans de començar a viatjar, va haver d'acostumar-se a una vida normal i corrent. Li costava però se sentia amb l'obligació de fer el que feia tothom. Treballava i estudiava cada dia, però també cada dia, pensava en viatjar. S'imaginava agafant un tren sense saber on anava. Escapar, fugir, no de res ni de ningú, sinó de la normalitat.
Ell ho va entendre i li va dir adéu amb els ulls plens de llàgrimes, sense fer cas a la gent que, a l'aeroport, el mirava amb estranyesa.

Un Juliol ho va aconseguir. Va fugir a Itàlia, no tenia diners però en canvi, tenia la tranquilitat de qui no té res a perdre. El viatge va durar uns quants mesos. La intuïció i l'entusiasme van traçar el seu recorregut, fins que el cansament i les ganes d'anar cap al seu interior la van fer aturar.

Sí, es va cansar de viatjar, una cosa que li semblava impossible però era real. Ho va haver d'acceptar. Et pots cansar de fer el que més estimes.

Va trobar el límit i es va quedar a viure a Torino, volia una casa, un espai per ella, per poder créixer per dins i païr tot el que havia viscut. Va treballar i estudiar, com abans, però amb el cor ple d'experiències de felicitat inoblidables. Aquest cop, la normalitat no era una cosa imposada per l'entorn sinó un desig intern. Volia una mica de calma, de rutina, i ho buscava amb ganes.

Van passar uns quants anys i un dia es va llevar i va sentir que ja no tenia res a fer en aquella ciutat, en aquell país, en aquell continent, i va marxar. I el va deixar. Aquell noi on, dins dels seus braços, havia sentit l'infinit existir.

Pensar en ell la posava molt trista. Tot i així, se sentia orgullosa de sí mateixa, havia fet cas al seu cor tot i les adversitats. Aquell ja no era el seu lloc i havia d'emprendre un nou camí.

El parc s'havia acabat, i la Linda, tornant al present, es va adonar que es moria de gana. Amb tanta xerrameca mexicana i passejada de reflexió s'havia fet l'hora de dinar. Tornant cap a casa, va veure un restaurant que li va cridar l'atenció i hi va entrar, per intuïció.

Arròs i més arròs. Li agradava, però el començava a avorrir; arròs amb verdures, arròs amb bambú, arròs amb germinats de soja, arròs al curry, arròs amb salsa picant, arròs amb salsa dolça...sinó hi ha els fideus d'arròs; fideus d'arròs amb verdures, amb germinats de soja, al curry, amb salsa picant o dolça.

Menjar amb els bastons no era un problema per a ella, és més, li agradava. Ho havia après fa molt de temps en un restaurant japonès. I ara, aquesta habilitat que li semblava inútil a europa, s'havia convertit en una de les coses més importants.

La Linda menjava el seu estimat arròs amb verdures amb molta gana. Des del dia abans que no menjava res de sòlid perquè havia d'estalviar per sobreviure fins a aconseguir feina.

Una velleta la mirava. Tota encongida, xarrupava una sopa de color del fang. Estava sola, com ella, en una taula a prop de la barra.

A punt d'acabar-se el plat, la vella se li va acostar sense dubtar i li va dir en un anglès estrany: - Sé que et sents sola. Si vols dimecres dinem juntes, et vull explicar una història.

La Linda es va sorprendre. Mai cap estrany li havia parlat tant directament. Van quedar, com si fos d'allò més normal. Al mateix lloc, a la mateixa hora, dimecres.