Capitor III

III

Li era fàcil sentir l'infinit quan estava entre els seus braços. No li va dir mai que allà, en aquell espai que es creava entre ells, es trobava l'infinit més càlid que havia sentit mai. Ara ja era massa tard.

Tot passejant es preguntava, què n'havia fet de tota la seva vida? Tenia trenta-dos anys i no tenia estalvis, ni casa, ni marit, ni fills, ni cotxe. De vegades s'imaginava que tenia tot això, només per jugar, i la veritat; no li semblava que la seva vida hagués de ser molt diferent.

Buscar reptes, això és el que havia fet durant tota la seva vida, buscar coses per a les que lluitar. No li semblava prou tenir una vida pacífica. Abans de començar a viatjar, va haver d'acostumar-se a una vida normal i corrent. Li costava però se sentia amb l'obligació de fer el que feia tothom. Treballava i estudiava cada dia, però també cada dia, pensava en viatjar. S'imaginava agafant un tren sense saber on anava. Escapar, fugir, no de res ni de ningú, sinó de la normalitat.
Ell ho va entendre i li va dir adéu amb els ulls plens de llàgrimes, sense fer cas a la gent que, a l'aeroport, el mirava amb estranyesa.

Un Juliol ho va aconseguir. Va fugir a Itàlia, no tenia diners però en canvi, tenia la tranquilitat de qui no té res a perdre. El viatge va durar uns quants mesos. La intuïció i l'entusiasme van traçar el seu recorregut, fins que el cansament i les ganes d'anar cap al seu interior la van fer aturar.

Sí, es va cansar de viatjar, una cosa que li semblava impossible però era real. Ho va haver d'acceptar. Et pots cansar de fer el que més estimes.

Va trobar el límit i es va quedar a viure a Torino, volia una casa, un espai per ella, per poder créixer per dins i païr tot el que havia viscut. Va treballar i estudiar, com abans, però amb el cor ple d'experiències de felicitat inoblidables. Aquest cop, la normalitat no era una cosa imposada per l'entorn sinó un desig intern. Volia una mica de calma, de rutina, i ho buscava amb ganes.

Van passar uns quants anys i un dia es va llevar i va sentir que ja no tenia res a fer en aquella ciutat, en aquell país, en aquell continent, i va marxar. I el va deixar. Aquell noi on, dins dels seus braços, havia sentit l'infinit existir.

Pensar en ell la posava molt trista. Tot i així, se sentia orgullosa de sí mateixa, havia fet cas al seu cor tot i les adversitats. Aquell ja no era el seu lloc i havia d'emprendre un nou camí.

El parc s'havia acabat, i la Linda, tornant al present, es va adonar que es moria de gana. Amb tanta xerrameca mexicana i passejada de reflexió s'havia fet l'hora de dinar. Tornant cap a casa, va veure un restaurant que li va cridar l'atenció i hi va entrar, per intuïció.

Arròs i més arròs. Li agradava, però el començava a avorrir; arròs amb verdures, arròs amb bambú, arròs amb germinats de soja, arròs al curry, arròs amb salsa picant, arròs amb salsa dolça...sinó hi ha els fideus d'arròs; fideus d'arròs amb verdures, amb germinats de soja, al curry, amb salsa picant o dolça.

Menjar amb els bastons no era un problema per a ella, és més, li agradava. Ho havia après fa molt de temps en un restaurant japonès. I ara, aquesta habilitat que li semblava inútil a europa, s'havia convertit en una de les coses més importants.

La Linda menjava el seu estimat arròs amb verdures amb molta gana. Des del dia abans que no menjava res de sòlid perquè havia d'estalviar per sobreviure fins a aconseguir feina.

Una velleta la mirava. Tota encongida, xarrupava una sopa de color del fang. Estava sola, com ella, en una taula a prop de la barra.

A punt d'acabar-se el plat, la vella se li va acostar sense dubtar i li va dir en un anglès estrany: - Sé que et sents sola. Si vols dimecres dinem juntes, et vull explicar una història.

La Linda es va sorprendre. Mai cap estrany li havia parlat tant directament. Van quedar, com si fos d'allò més normal. Al mateix lloc, a la mateixa hora, dimecres.

Capítol II

II

 

La primera vegada que va sentir el silenci intern que et deixa l'infinit, va ser quan va veure el mar, a Barcelona, o més ben dit, quan va conèixer el que era l'horitzó.

- Què hi ha més enllà d'aquella línia? --li va preguntar al seu germà que l'escoltava sempre.

- Doncs més enllà hi ha més mar i més mar... Saps com van descobrir que la Terra és rodona? --l'Ernest sempre tenia coses per explicar-li a la petita Linda.

- M...no, com? --estava molt encuriosida.

- Van fer arribar un vaixell de molt lluny..

- Des de l'horitzó?

- Des de més enllà de l'horitzó Linda --el seu germà li parlava amb una tendresa indescriptible-- i van dir que, si la Terra era plana com es creia abans d'aquest descobriment, el vaixell de lluny s'hauria de veure com un vaixell petit, després més gran, i així progressivament. En canvi, si la Terra era rodona com una pilota, el vaixell de lluny es veuria primer la part de dalt, després s'aniria veient també la part del mig i finalment, el vaixell sencer.
- I què va passar? --la mirada li brillava, pel mar i per les paraules del seu estimat germà.

- Doncs que van veure que era ben bé així, si un vaixell ve de lluny, primer es veu la part de dalt i després la resta.

- Aaaah! o sigui que la Terra és rodona...

- Sí, petita.

- No em diguis petita, jo ja sóc gran!

Anys més tard, abans de la seva aventura a Shan-Gai, el desert li oferiria una altra idea d'horitzó molt diferent. Enfonsant els seus peus en un mar daurat, la vista se li omplia de somnis.

Eren les nou. Una hora que havia tingut tants significats en la seva vida d'abans, s'havia convertit en una hora de buit. Ja no era sinònim de pressa, de fer tard, o de “m'he adormit”. Havia passat a ser sinònim de “i ara, què?”.

Se li va acudir anar a l'ambaixada per si allà la podien orientar per trobar feina en aquest lloc on la gent parla una llengua que sembla, no només d'un altre continent, sinó d'un altre planeta. Un planeta sense consonants.

Baixar per l'ascensor delicat i lleuger, li va crear la mateixa sensació que quan anava, de petita, al parc d'atraccions. Un altre cop aquella sensació dins seu, però aquest cop, sense rialles.

El carrer era fred, un fred humit estrany, pesant, com una sauna gelada. L'avinguda era plena, es va creuar amb moltes persones, però amb cap mirada. Va anar a un bar per fer alguna cosa i no passar fred. Va senyalar amb el dit el que es prenia un senyor per demanar el mateix al cambrer. Ja feia dies que havia desistit a fer servir l'anglès, a la majoria de llocs són molt més efectius els gestos. Com quan es juga el joc de les pel·lícules.

Més d'un cop s'havia trobat al carrer fent com de mim per demanar una indicació. Sovint acabaven rient. I és que quan no saps una llengua, tornes a ser nen.

Sortint del bar va agafar l'autobús, i allà, per fi, es va trobar amb una mirada, la d'un noi. No era una mirada qualsevol, era inexpressiva, buida, morta, sense un bri d'infinit. Li van venir ganes d'abraçar-lo. En comptes d'això, el va seguir. Va estar atenta als seus moviments per baixar a la mateixa parada. Era un nen, o semblava un nen. Els orientals semblen, gairebé sempre, joves. Duia uns pantalons amples grisos, una camisa blava i arrugada i als peus xancletes, només xancletes.

Caminava amb un pas ràpid, passes curtes i seguides, cosa que el feia divertit.
Primer el va seguir d'amagat, amb aquella por i emoció de ser descoberta. Després s'hi va anar apropant. Potser el noi se n'havia adonat però no semblava que el preocupés massa que el seguís una noia.

Tot d'una, el noi entra en el que sembla un magatzem, amb la pressa i la destresa del que sap el camí de memòria.

Un laberint de palets i contenidors formen l'interior del gran edifici. La Linda el segueix, mirant d'amagar-se a cada cantonada que tomba. Veu com escala unes quantes caixes, salta per sobre dels contenidors i baixa per l'altre cantó. Entre els foradets que queden entre caixa i caixa, la veritat es fa evident davant de la Linda. El noi viu allà.

Tornant cap al carrer, desfà el camí d'anada amb molt de compte de no equivocar-se. El cor li va ràpid, té ganes de fugir corrents però la por la fa caminar a poc a poc. Creua el carrer sense mirar pensant només a allunyar-se'n el com més aviat millor d'aquell lloc que li fa mala espina. Un home crida des del cotxe unes vocals plenes de ràbia. Ella no entén ni una paraula i potser és millor així, de vegades té avantatges no entendre el xinès.

Segueix el seu camí cap a l'ambaixada. Està tancada.

Suspira i decideix rondar pels carrers. Allà es compra en una paradeta una sopa calenta. Tot i que fa pudor de peix, la Linda deixa de banda per un àpat la seva dieta vegetariana i se l'empassa intentant no pensar en res, només en omplir el seu estomac.

La sopa li ha escalfat el cos per una estona. Quan comença a sentir de nou massa fred decideix agafar un autobús que la porti fins al parc. Entra, i li és impossible sentir fred, més ben dit, és impossible sentir res. Està ple de gom a gom i tothom s'empenta i crida i s'emprenya. Fa una pudor d'humanitat considerable. Aguanta la respiració i posa cara de que no passa res. Ella és l'única noia europea.

Els núvols entelen el paisatge i una llum tènue es cola per les escletxes. Ja ha arribat a la parada, se sent alleujada, té ganes de veure una mica de verd.

Després de caminar una estona li sembla sentir una llengua coneguda. Camina lentament i mira al seu voltant. A l'entrada del parc un noi moreno parla amb un senyor. Sembla el seu pare. Podrien ser de Sud-amèrica.

La Linda no s'ho pensa dues vegades. Tot i que és tímida, comença a parlar amb ells. Els hi pregunta d'on són i si saben si a l'ambaixada la podran ajudar. Ells somriuen, estan contents de trobar-se amb una noia espanyola en un país tan diferent. Fa set anys que viuen allà, li expliquen. El pare va començar a muntar una empresa de salses mexicanes al nord de la Xina i com que va tenir èxit va ampliar el mercat: Pequín, Shan-Gai, ara però han de reestructurar l'empresa i la seva organització perquè la crisi arriba també al sector de les salses mexicanes a Xina, i com!

Mentre parlaven, passejaven pel parc. Tot i el soroll de fons, es podia sentir algun ocell i la pau de la natura. El sol havia sortit i entre alguna capa de fum es colaven els raigs del sol. Semblava primavera.

En un principi el noi va arribar a Xina per ajudar al seu pare a muntar l'empresa. Un cop va començar a arrencar, va deixar el seu càrrec a una persona de confiança. Va voler abandonar-ho tot per dedicar-se al que més li agradava: Cantar. Cantava boleros quan era a Mèxic i feia versions de les cançons més populars. Aquí va començar oferint classes particulars de cant pels xinesos i més tard va obrir una escola de música. També tenia un bar que funcionava prou bé on totes les nits feien Karaoke. Tenia només vint-i-set anys.

L'Eduardo la va convidar al seu bar la nit de dimecres. Li va donar una targeta i totes les indicacions necessàries per arribar-hi.

Semblava molt content d'haver-la conegut. Es van acomiadar afectuosament i ella es va quedar asseguda al banc, amb la targeta a la mà, veient com pare i fill s'anaven fent petits, cada cop més lluny, fins a perdre's al final d'un caminet.

Capitol I

I

Ella va acostar-se a la finestra i va mirar avall. No, no pensava en suïcidar-se. Només volia mirar l'infinit, el buit, en aquesta grandiosa ciutat, des d'un vint-i-setè pis.

El buit, l'infinit, l'eternitat.

Aquella idea li havia vingut al cap un matí qualsevol. Abans de llevar-se. Mentre les idees matinals se li acumulaven dins del cap formant una cortina espessa, l'infinit va arribar com una ventada, va obrir la cortina i la finestra, i els núvols de pensaments, obligacions i possibles suposicions van fugir, d'una revolada. Com el vent de la Toscana que imparable feia bellugar la seva hamaca i les fulles dels arbres, creant aquell soroll com de pluja. 

El record de la Toscana era un record viu, ple de llum, que guardava dins del seu cor com un tresor.

L'infinit, la immensitat, el tot i el res.

En una ciutat oriental plena de gent fins als racons més impensables és difícil trobar aquesta idea. O això creia Linda, fins que va trobar-se mirant des del vint-i-setè pis del que seria casa seva.

-L'habitació està bé.--Li va dir a l'amo.

-Si, tot i que és petita com et deia té un balcó i això aquí és difícil de trobar i menys a aquest preu.--va escurar-se la gola-- firma aquí i aquí i l'habitació és teva -- va afegir convidant a Linda a entrar i a tancar el contracte.

Feia un fred que pelava però era només Octubre. Tenia les mans gelades quan va firmar.

- Ja està, moltes gràcies per tot, has estat molt amable --va dir ella una mica tímida, mentre es plegava de braços per escalfar-se.

- I ara, de res, espero que t'hi trobis bé en aquesta casa--va fer, tancant la carpeta amb el contracte.

Es va posar la jaqueta amb una delicadesa que semblava innata, va saludar un altre cop, i va marxar, satisfet.

Ella va sospirar llargament mentre es feia el càrrec de la situació. Va abrigar-se bé, es va encendre's un cigarret i va tornar al seu balcó.

Shan-Gai des d'allà semblava un joc de nens, un trenca closques fet per gegants. Es feia fosc. Va anar veient com s'encenien els llums dels carrers mentre la temperatura de l'aire anava baixant. Tenia els ulls brillants, potser pel fred, potser pel fet d'estar més sola que mai, davant de la incertesa.

Sempre s'havia mogut per desafiaments, una meta fàcil no li havia semblat mai encantadora. Si en trobava una, el sol fet d'acostar-s'hi li feia venir una bufetada d'avorriment insuportable.

-És el que sento quan veig un quadre realista --deia uns quants anys abans, amb un amic de Barcelona.

-Què vols dir? --va veure un glop de birra mentre li mirava els ulls.

-Doncs que jo, no sé tu què sents però, jo, en veure un quadre realista em moro de l'avorriment. Si, ja ho sé --va fer un glop volent parlar i beure alhora-- té molt mèrit i tot això però: què et diu de nou, què et diu? Res! --semblava emprenyada, li agradava mostrar el seu criteri amb contundència.

Ell va somriure, la coneixia bé, eren amics des de feia temps. Sovint, ella parlava, es feia preguntes i ell l'escoltava pacientment fins que es calmava, i després ell deia la seva.

Feia molt de temps que es coneixien, ara feia anys que no parlaven i de tant en tant el seu record li arribava al pensament com un aire càlid, que la reconfortava, com un ocell perdut que troba el seu grup.

Aquest cop però, potser n'havia fet un gra massa en triar el seu nou desafiament: Anar a viure a la ciutat més poblada del món, en un altre continent, una altra cultura, on parlen una llengua que no té res a veure amb la teva i trobar feina, amics i casa en un mes.

Va apagar la cigarreta contra la barana del balcó, va entrar a casa tancant bé la porta corredissa, i va anar al menjador i es va estirar al sofà.

El sol fet de pensar en la seva realitat li feia venir una onada de por i de passió. Ho aconseguiré, es deia a sí mateixa quan el dubte li rossegava la certesa. Sempre se n'havia ensortit. Per què tenia aquesta mania de posar-se sempre a prova? No ho sabia, potser tard o d'hora ho descobriria i aconseguiria estimar una vida normal i rutinària. O potser no estava feta per això.

Una aranya descendia lentament del sostre enganxada a un fil inexistent a la vista. Amb potes llargues i cap petit, semblava un gargot dibuixat a l'aire. Era la primera companya de pis que coneixia. Per cert, quan arribarien els altres?