Capitol I

I

Ella va acostar-se a la finestra i va mirar avall. No, no pensava en suïcidar-se. Només volia mirar l'infinit, el buit, en aquesta grandiosa ciutat, des d'un vint-i-setè pis.

El buit, l'infinit, l'eternitat.

Aquella idea li havia vingut al cap un matí qualsevol. Abans de llevar-se. Mentre les idees matinals se li acumulaven dins del cap formant una cortina espessa, l'infinit va arribar com una ventada, va obrir la cortina i la finestra, i els núvols de pensaments, obligacions i possibles suposicions van fugir, d'una revolada. Com el vent de la Toscana que imparable feia bellugar la seva hamaca i les fulles dels arbres, creant aquell soroll com de pluja. 

El record de la Toscana era un record viu, ple de llum, que guardava dins del seu cor com un tresor.

L'infinit, la immensitat, el tot i el res.

En una ciutat oriental plena de gent fins als racons més impensables és difícil trobar aquesta idea. O això creia Linda, fins que va trobar-se mirant des del vint-i-setè pis del que seria casa seva.

-L'habitació està bé.--Li va dir a l'amo.

-Si, tot i que és petita com et deia té un balcó i això aquí és difícil de trobar i menys a aquest preu.--va escurar-se la gola-- firma aquí i aquí i l'habitació és teva -- va afegir convidant a Linda a entrar i a tancar el contracte.

Feia un fred que pelava però era només Octubre. Tenia les mans gelades quan va firmar.

- Ja està, moltes gràcies per tot, has estat molt amable --va dir ella una mica tímida, mentre es plegava de braços per escalfar-se.

- I ara, de res, espero que t'hi trobis bé en aquesta casa--va fer, tancant la carpeta amb el contracte.

Es va posar la jaqueta amb una delicadesa que semblava innata, va saludar un altre cop, i va marxar, satisfet.

Ella va sospirar llargament mentre es feia el càrrec de la situació. Va abrigar-se bé, es va encendre's un cigarret i va tornar al seu balcó.

Shan-Gai des d'allà semblava un joc de nens, un trenca closques fet per gegants. Es feia fosc. Va anar veient com s'encenien els llums dels carrers mentre la temperatura de l'aire anava baixant. Tenia els ulls brillants, potser pel fred, potser pel fet d'estar més sola que mai, davant de la incertesa.

Sempre s'havia mogut per desafiaments, una meta fàcil no li havia semblat mai encantadora. Si en trobava una, el sol fet d'acostar-s'hi li feia venir una bufetada d'avorriment insuportable.

-És el que sento quan veig un quadre realista --deia uns quants anys abans, amb un amic de Barcelona.

-Què vols dir? --va veure un glop de birra mentre li mirava els ulls.

-Doncs que jo, no sé tu què sents però, jo, en veure un quadre realista em moro de l'avorriment. Si, ja ho sé --va fer un glop volent parlar i beure alhora-- té molt mèrit i tot això però: què et diu de nou, què et diu? Res! --semblava emprenyada, li agradava mostrar el seu criteri amb contundència.

Ell va somriure, la coneixia bé, eren amics des de feia temps. Sovint, ella parlava, es feia preguntes i ell l'escoltava pacientment fins que es calmava, i després ell deia la seva.

Feia molt de temps que es coneixien, ara feia anys que no parlaven i de tant en tant el seu record li arribava al pensament com un aire càlid, que la reconfortava, com un ocell perdut que troba el seu grup.

Aquest cop però, potser n'havia fet un gra massa en triar el seu nou desafiament: Anar a viure a la ciutat més poblada del món, en un altre continent, una altra cultura, on parlen una llengua que no té res a veure amb la teva i trobar feina, amics i casa en un mes.

Va apagar la cigarreta contra la barana del balcó, va entrar a casa tancant bé la porta corredissa, i va anar al menjador i es va estirar al sofà.

El sol fet de pensar en la seva realitat li feia venir una onada de por i de passió. Ho aconseguiré, es deia a sí mateixa quan el dubte li rossegava la certesa. Sempre se n'havia ensortit. Per què tenia aquesta mania de posar-se sempre a prova? No ho sabia, potser tard o d'hora ho descobriria i aconseguiria estimar una vida normal i rutinària. O potser no estava feta per això.

Una aranya descendia lentament del sostre enganxada a un fil inexistent a la vista. Amb potes llargues i cap petit, semblava un gargot dibuixat a l'aire. Era la primera companya de pis que coneixia. Per cert, quan arribarien els altres?